Benvinguts a La Menera, petit municipi de la Catalunya del Nord (Pirineus Orientals), a l’Alt Vallespir, envoltat i protegit per una natura verda i generosa.
El nostre poble, situat a l’extrem Sud de la França continental és un punt de sortida idoni per poder passejar en un entorn natural únic i el lloc ideal per gaudir d’un patrimoni ric, històric
i cultural. La balisa situada sobre el terme del municipi, sobre la línia de cresta indica la ratlla fronterera amb l’Estat espanyol, en un punt geogràfic precís que marca la seva particularitat:
(latitud 42° 19’ 59’’ N – longitud 2° 31’ 58 ‘’ E)

Les mines han donat nom al poble al segle XIV. El vocable apareix per primera vegada al 1323 i és eixit del baix-llatí “MINERA”, el que significa mineral.
La tradició vol que l’explotació minera es remuntés a temps dels Romans presents a la comarca.
Les primeres prospeccions conegudes registrades daten de la fi del segle XIII i de l’inici del segle XIV, com era el cas a tot el Vallespir.
L’aparició de la farga amb tècnica hidràulica contribueix a l’explotació de varis jaciments confirmats per un gran nombre d’actes trobats al municipi de La Menera i datats del segle
XV.
Uns quants llocs van ser explotats per alimentar les fargues especialitzades en la fosa del mineral de ferro. Ara bé, el que ressalta són els jaciments de coure, de plom argentífer, de
zinc, de plata i fins i tot d’or, que són mencionats al municipi de La Menera al segle XIV.
Aquests jaciments eren objecte d’una intensa prospecció al segle XIX. Estrangers i autòctons creen companyies i associacions per enriquir-se. Així, durant aquest període, s’aconsegueix
explotar una dotzena de filons amb més o menys èxit.
L’allunyament, la inadaptació dels mitjans de transport i la impossibilitat tècnica de tractar el mineral in situ aturaren aquestes explotacions.
L’explotació minera sobre el municipi de La Menera s’atura definitivament als anys 1920-1930, deixant una marca indeleble i característica al poble que en porta encara el nom.

Aquest edifici es va realitzar entre 1910 i 1912 amb l’objectiu d’acollir un Ajuntament, un establiment escolar i els correus, la Posta. L’edifici va ser lliurat el 19 de novembre de 1912.
L’AJUNTAMENT, que seu en aquest lloc des de 1994, va ser instal·lat inicialment a la creació de la construcció, a planta baixa/ a nivell del pati cobert fins al 1962. L’any 1962 fou desplaçat en un altre edifici municipal a prop de la Plaça Pública, a la cantonada del Carrer de Dalt on es quedà fins l’any 1994. El primer batlle elegit de LA MENERA, al 1790, va ser el senyor Sauveur CASSULY.
L’ESCOLA. L’estat dels mestres realitzat el 5 Nivôse de l’Any X (1801) ens informa sobre la instrucció pública en el Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya del Nord). S’hi menciona que, a La Menera, un tal Philippe CASSULY hi ensenyava la lectura, l’escriptura i l’aritmètica a un alumnat de 30 nois. Una estadística del 14 de juliol de 1876 revela la presència d’una escola de noies al poble i estima que, de la mainada escolaritzada, 41 alumnes són nois i 39 són noies.
Des de 1912, l’escola amb les seves classes, el seu ampli pati i el seus patis coberts a planta baixa, queda allotjada en aquest edifici. Durant força temps va comportar dues classes, i més endavant una sola abans del seu tancament al juliol de 1966.
La mainada que ha viscut o viu al poble des d’aleshores va a l’escola del municipi veí, Serrallonga.
ELS CORREUS (LA POSTA)
El 20 d’octubre de 1912 va ser votat un crèdit per la construcció dels correus. Aquest edifici va ser inaugurat l’any 1913. Situat a la part Sud de l’edifici, amb l’ajuda d’un recaptador a temps ple, el lloc va ser transformat en recaptació auxiliar a partir de 1971. El personal auxiliar va ser mantingut fins al 1982.
A la planta superior de l’edifici, s’hi trobava l’allotjament de funcions pels mestres i del recaptador de correus. Quan van tancar les dues institucions, el municipi va destinar la locació d’aquests edificis a privats. L’immoble, polivalent des del seu inici, va acollir també mainada en colònia de vacances.

Aquestes colònies gestionades per l’Associació de Pupil·les de l’Ensenyament Públic (APEP) que havia signat un conveni amb el municipi l’any 1962 va acabar l’any 1978. Als anys 1990, les obre realitzades als patis coberts de la planta baixa van permetre la creació d’una gran sala per acollir-hi reunions o esdeveniments culturals i festius del poble. Des del anys 2000, el municipi ha iniciat obres per crear, en un primer moment un cafè, i des de l’any 2004, s’hi ha afegit un restaurant. Tots dos ocupen el lloc a tocar de l’Ajuntament.

A l’inici del segle XX, La Menera tenia una població d’uns 500 habitants.
Miners, espardenyers, puntaires, agricultors i ramaders, aquests eren els oficis principals dels homes d’aleshores.
Els traginers transportaven la llenya, el carbó (fabricat al bosc) i les saques de gra mentre el ferrer esperava poder ferrar les mules tot fabricant eines agrícoles.
Pels dies de festa, els lamenerencs anaven a Can Po, cal barber.
Les dones eren espardenyeres, brodadores, modistes, llevadores…
A més, del matí fins a la nit, havien de cuidar la llar, cuinaven l’ollada, treballaven l’hort, cuidaven el bestiar siguin porcs, gallines o conills…per subsistir al dia a dia.
Tres adrogueries es feien la competència: la més antiga, “El cafè de la Unió”, de la qual existeix encara la inscripció No3 del carrer Santa Cristina, feia d’adrogueria i de cafè. Fou
comprada per la família Orriols.
Més tard, aquest lloc esdevindria una pensió de família-hotel i restaurant (gran edifici al costat de l’església).
Sobre la plaça, ca l’Hortensa Coste, s’hi podia trobar productes alimentaris i també tèxtil i merceria.
En front, la tercera adrogueria “La Botiga”, Ca Margarida Capallera, coneguda per “Néné”, substituïa el cafè-restaurant Guisset. És la última ha haver tancat a finals dels anys 80. En
aquesta adrogueria hi havia alimentació però també tabac (entre altres el puret Niñas venut a la unitat i que uns quants compraven el diumenge), merceria, diari, gas. També era possible
comprar-hi tota mena d’articles inexistent avui en dia: paper Job, pilotes de llana, mantega al detall…
Haureu entès que, ca la Néné, s’hi trobava de tot, si no hi era un article, ella passava comanda.
És la raó per la qual la plaça era viva vist que els lemenerencs hi venien a esperar l’autobús “Massardo” encarregat d’aportar les mercaderies i el correu.
Una altra particularitat, Néné feia ofici de “Servei Públic”. Permetia a la població de telefonar. Era un punt de trobada apreciat per tota la població.

A l’inici del segle XX, amb l’aparició de la indústria de l’espardenya, la consciència de la classe obrera desperta el món obrer i es creen sindicats corporatistes com va succeir al 1906 a
La Menera. El primer batlle progressista fou elegit l’any 1908.
Tot i que es pot dir que es pot testimoniar de certes situacions estrafolàries, la lluita de classes era una realitat en aquest poblet on més de 200 persones treballaven per l’amo dels Ets. Coste.
Propietari de la única adrogueria, aquest podia recuperar una part dels salaris donats als obrers a través del sistema de la “Llibreta”: un carnet on eren anotades totes les compres de
les famílies i deduïdes del salari cada quinze dies.
En tornar de la guerra de 1914-1918, els negocis no anaven tan bé i al 1929, el director dels Ets. Coste imposà una retallada salarial del 20%. Al desembre de 1921, 7 obrers de la fàbrica
Coste que es negaven a dependre més temps del seu amo, i acompanyats per un vuitè treballador vingut de l’exterior, fundaren la Unió Obrera. Aquesta cooperativa creixeria
ràpidament i sota la impulsió d’Elie Dubic, es posà en marxa la mecanització de la fabricació.
La Unió Obrera tancaria al 1981 amb la jubilació de l’últim obrer.
Des del final del segle XIX, tots els obrers de La Menera es distingeixen per la creació d’una mútua anomanada “La Fraternelle”.

El CENTRO era la emanació de la Unió Obrera, taller de producció d’espardenyes. Aquesta cooperativa gestionada per benèvols unes quantes hores diàries i pels caps de setmana va
iniciar-se l’any 1922.
La taverna allotjava al si del seu celler una dotzena de grosses tines de 230 a 250 litres de Bordeus omplertes de vins de la plana del Rosselló. Els Lemenerencs s’hi aprovisionaven pel
seu consum personal.

En aquesta sala, s’hi tocava l’acordió, el violí, el piano a sous. Més tard, s’hi instal·laria un fonògraf, amb al so del qual els joves podien ballar la polka, la mazurka…i temps després, les
javas, els passo-doble, els tangos i les valses…
El Centro feia ofici de cafè local i els homes hi bevien aniseta fresca o un got de vi tot parlant en català.
Jugaven al TRUC amb cartes catalanes: Espases per simbolitzar l’armada, Bastos pels dirigents, Copes pel calze del Clergat i Oros dels mercaders. Els jugaires es feien entendre de
les seves parelles de joc à través de ganyotes i indicacions expressives.
Aquest lloc amistós del nostre poble va caure en declivi i tancà a finals dels anys 1960.

Aquest pont de pedra se situa damunt del riu Lemenera i porta encara els rastres de l’aiguat.
De fet, del 16 al 18 d’octubre del 1940, unes pluges incessants i violents associades a una tempesta de vent cauen sobre La Menera, tot el Rosselló, i més particularment sobre el
VALLESPIR.
Els rius es transformen en torrents i inunden la part baixa del poble. Una casa és emportada, altres són inundades, enfangades, recobertes de pedres, de branques arrancades a la
muntanya per efecte d’esllavissades de terra. Els carrers queden esboldregats i l’electricitat queda tallada durant sis mesos.
El poble es retroba aïllat de tot i la carretera departamental queda totalment inaccessible.
Amb tots els camps totalment destruïts, la vida diària dels lemenerencs esdevé molt difícil sobretot en aquest període de guerra.
Les riuades van provocar danys considerables en tota la comarca del Vallespir però també a la Cerdanya i al Principat de Catalunya on van fer un total de 57 morts, la meitat dels quals (27)
eren habitants dels Banys d’Arles (Amélie).

La BASSA DEL MOLI és la bassa d’un moli desaparegut a dia d’avui com sis altres molins implantats en el poble tot al llarg del riu (La Molinera, Gusti del Moli, El Moli Nou, El Moli
de la Cabanya, El Moli del Pla del Boix, Moli del Manché). Només dues moles van poder ser recuperades. Han sigut reconvertides com a taules de pícnic en la zona de l’estanyol actual.
Les mules transportaven les saques sègol, forment, ordi i blat negre als molins que vorejaven l’aigua…El moliner transformava la grana en farina i en conservava una part per la seva
feina.
Posseïa també camps que s’escampaven en feixes mantingudes per parets de pedra seca.

Aquesta terra dura de treballar fertilitzava gràcies als fems dels porcs cuidats a cada casa, el que permetia el cultiu de les patates, de les mongetes, del blat de morro i de la coliflor,
aliments utilitzats diàriament per fer l’ollada.
Els lemenerencs feien el pa en forns arrodonits a casa seva, raó per la qual mai hi ha hagut forner a La Menera.
L’últim moli, el del Pla del Boix, va funcionar fins passada la segona guerra mundial.

Antigament un moli fou construït en aquest lloc. Va deixar lloc en aquest edifici per poder-hi allotjar mines com també l’edifici de la logística.
Al 1932, la senyora De Thoisy (filla adoptiva de la senyora Veuve Fabre) va fer donació del lloc a les monges de Sant Vicenç de Paul per fer gaudir de vacances a les orfes. Més endavant,
es va crear una colònia de vacances per a noies.
Al 1939, durant la Retirada, aquesta institució de caritat es va transformar en un dispensari i un lloc d’acollida per centenars de refugiats.
L’any següent, serien les noies de la Fundació Van Der Burch, (situada al Nord de França: a Cambrai i Le Quesnoy) que hi farien estada, fugint de l’ocupació alemanya.
Una vegada passats aquest traumes, l’edifici retrobà la seva funció de colònia fins l’any 1970.
Anys més tard, l’ADPEP (Associació Departamental dels Pupil·les de l’Escola Pública), adquiria la propietat. Aquest organisme no podia encarregar-se del manteniment dels locals
per una raó de costos. Sota la impulsió de l’Associació per a la Salvaguarda i l’Enrenou de La Menera, el municipi comprà aquest gran edifici.
Aquesta associació de llei 1901, nascuda l’any 1985, per voluntat dels lemenerencs i amics, torna a donar vida a un lloc carregat d’història durant quinze anys. (excursions guiades,
restauració, acollida d’excursionistes, classes verdes, edició de llibres, tómboles i una multitud d’animacions).
Més recentment, l’any 2019, es crea una nova associació, El Plaçot al Cor (Plaçot au Coeur).
Té per finalitat i vocació la rehabilitació d’aquesta immensa casa a fi de tornar a fer batejar el cor i l’ànima d’aquest poble de l’Alt Vallespir.

Després de la caiguda de Barcelona, a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, entre el 28 de gener i el 13 de febrer de 1939, milers de refugiats republicans espanyols passen la frontera
al Coll de Malrems, un dels principals passos cap a La Menera.
Aquest poble de 350 ànimes va haver de gestionar, amb pocs mitjans, l’arribada massiva de refugiats republicans espanyols, civils i soldats, dones, mainada, vells malalts i ferits que
fugien els franquistes.
LA RETIRADA esdevé el terme d’ús que designa aquest exili massiu, brutal i desesperat durant l’hivern glacial del 1939.
Molt ràpidament, les autoritats polítiques franceses es declararien sorpreses i no tenien res de previst. Els elegits locals i la població van fer el màxim humanament i administrativament per
poder acollir i socórrer aquesta allau humana.

A prop d’aquesta volta de pedra que mena al gual damunt del riu Taix, es troba la casa més antiga del poble.
Aquesta casa era probablement el primer hospital o més aviat un tipus d’alberg destinat a rebre els viatgers necessitats de cures, d’alimentació o simplement de repòs. Aquesta
institució, mena de casa de caritat era gestionada pels Donats, particularment devots a una causa i sotmesos a una regla estricte sota l’autoritat del seu Comanador.
A partir de 1378, la presència d’aquest establiment portà a la construcció de la primera església de La Menera.
Gràcies a la seva situació geogràfica privilegiada i a un accés fàcil des del Coll de Malrems (1131m), va créixer un petit veïnat que esdevindria, anys més tard, el poble de La Menera.
L’activitat minera i el desenvolupament de l’agricultura li permetran expandir-se. Més tard, els intercanvis de mercaderia complementaran la renda dels habitants .

En tota probabilitat, L’Era de la Jove, era el lloc on es batien diferents cereals produïdes al poble. El gra destinat com a part del senyor o de l’Estat, alimentava els molins situats a vora
del riu Lemenera. Al 1778, el conjunt d’impostos pagats pels habitants de La Menera representava 332 lliures i 10 sols (aproximativament uns 2.700€).
El presbiteri del poble va canviar de lloc i de propietari en diverses ocasions. El primer edifici transmès a la família Roca sota la Revolució francesa va ser reclamat per la municipalitat al
1808. Aquesta demanda va quedar sense efecte.
Caldrà esperar el 1812 per resoldre el problema de l’allotjament del capellà. Aquell any, Michel Xicoy va donar al municipi una casa que esdevindria la casa de la rectoria situada a
l’Era de la Jove. La decisió de reconstruir el presbiteri en la seva configuració actual va ser presa l’any 1813. L’any 1814, el Senyor Noguer se la va adjudicar per la suma de dos-mil
seixanta-quatre francs.
Al 1906, els 23 hereters Xicoy van reivindicar la propietat de l’edifici i van guanyar el judici el 4 de juliol del mateix any sota decisió del prefecte. Més tard, el presbiteri tornaria a mans del
Bisbat tot i vàries demandes dels diferents equips municipals. Al final, l’any 1978, el municipi adquiriria l’edifici en un estat deplorable, insalubre i inhabitable.
L’any 1984, el municipi el va transformar amb l’habilitació de 5 allotjaments.

Degut a les infiltracions d’aigua, la galeria principal de l’Hort d’En Bourrec va necessitar la realització d’una excavació d’una galeria d’evacuació per facilitar el treball dels miners. És
l’aigua d’aquesta galeria que raja permanentment en qualsevol temporada de l’any.
L’aigua transparent i fresca que raja d’aquesta font fa feliç l’excursionista assedegat.
Al 1921, es va realitzar una xarxa per alimentar les boques de font que distribueixen els carrers de La Menera.
Aquesta font va alimentar inicialment un rentador de pedra arreglat pel municipi seguint una llei del 1851 que obligava tots els pobles a construir aquest tipus d’equipament.
Antigament, les bugaderes rentaven la roba el diumenge a la vora del riu. Es posaven a genolls en una mena de caixa a 3 bandes, davant d’una pedra plata, ensabonaven i picaven la
roba amb un picador. Una vegada fet, esbandien la roba a la vora del riu.
Aquest rentador va ser bastit i cobert durant la primera part del segle XX. Constituït de dues basses de les quals una, més ampla, servia per rentar la roba bruta amb sabó de Marsella amb
un picador de fusta i un raspall d’agram. La segona bassa servia per esbandir la roba amb aigua clara i era el lloc àlgid de trobada social. Les bugaderes del poble s’y retrobaven i
aprofitaven per fer safareig, o sigui, parlar de la vida diària.

L’espardenya era fabricada al Principat de Catalunya i feia part de la vestimenta catalana. Va fer l’objecte de contraban amb la Catalunya del Nord fins al 1850, data en la qual es va instal·lar la
primera fàbrica a Sant Llorenç de Cerdans. Aquesta activitat arrodonia la paga en els masos i llars dels voltants. Al 1880, un taller s’instal·la a Serrallonga seguit d’un altre a Prats de Molló al 1884.
L’any 1889, Michel Xatard crea un primer taller de fabricació d’espardenyes a La Menera. Poc temps després trasllada la seva producció a Ceret.
Cal esperar l’any 1892 per que els germans Coste obrin el seu taller d’espardenyes. Quedaran associats fins al 1914. A l’any 1911, el taller ja comptava aproximativament 200 empleats:
– 3 espardenyers, 3 obrers de taller, 48 homes i 50 dones que treballaven a casa, 20 joves, 20 jornalers i una seixantena de temporers.
Es pot entendre la importància que tenia aquest taller en un poble de 540 habitants. El seu poder era encara més visible vist que també eren els amos de la única adrogueria de La Menera.
La notorietat dels Germans Coste era deguda a la producció d’espardenyes de luxe. Fins i tot pretenien enviar cada any un parell de les seves espardenyes més boniques a la Reina d’Anglaterra.
Al 1918, els germans Coste se separen. Jeanet es queda a La Menera, Jeanou s’instal·la al Tec.
Al 1920, la baixada de vendes posa en dificultat el taller Coste i l’amo decideix abaixar els salaris de 20%. Aquesta decisió tindrà com a conseqüència la creació, al 1921, de la Unió Obrera per part
dels empleats que refusaven aquesta mesura.
Més tard, el fill de Jeanet, Michel Coste agafa la direcció de l’empresa i adopta una actitud més social de cara al seu personal. Michel Coste dirigiria l’empresa fins al 1968, any en el qual
l’activitat de la Societat cessa definitivament.

La creu situada al llindar d’aquesta casa testimonia segurament de l’existència del que ha pogut ser el segon hospital dels pobres construït a La Menera.
El primer establiment d’aquest tipus era anterior a la construcció de l’església que va ser erigida a finals del segle XIV. A partir del segle XII, es troba rastre d’hospitals medievals en el
territori.
Aquesta casa de caritats és una reconstrucció tal i com ho indica la data de 1686 esculpida sobre el frontó. Es tracta d’una creu similar a la de l’Ordre de Malta gravada al segle XIV
sobre la paret de l’Hospital de Sant Joan de Perpinyà fundat l’any 1116. Aquesta creu apareix també sobre el pit dels religiosos que s’encarregaven de l’Hospital de Sant Joan.
S’ha de pensar que La Menera se situa geogràficament en un lloc de pas i d’intercanvi entre les vessants Nord i Sud del Coll de Malrems. A la edat mitjana, totes aquestes terres formaven
part dels comtats catalans.

La construcció d’aquest edifici de culte comença l’any 1378 com ho indica la inscripció esculpida sobre el pilar dret del portal d’entrada: “Anno Domini MCCCLXXVIII fut
principium ecclesia”. A la mateixa època, una menció atesta de la presència d’un cementiri situat a la dreta de la nau.
A l’origen, es tractava d’una petita capella rural i modesta de 12 metres per 5, d’estil romànic i depenén de la parròquia de Santa Maria de Serrallonga.
Dedicada a Sant Salvador, vocable rar, símbol de la Transfiguració de Déu. La seva edificació podria ser lligada a la fundació quasi contemporània de l’hospital dels pobres situat a
proximitat.
Un sacerdot hi va residir a partir de 1722 i l’església va esdevenir una parròquia autònoma a partir de 1723, testimoniatge de la importància que havia adquirit l’antic veïnat de La
Menera.
L’església va ser transformada al 1745, sigui per una raó del creixement de la població com de la degradació del seu estat general. La seva absídia semi circular va desaparèixer per
permetre la construcció d’un campanar de torra quadrangular. El santuari, adquireix una forma rectangular, el que permet instal·lar-hi un retaule d’estil barroc. L’edifici s’enriqueix
també de retaules laterals.
El seu estat deteriorat exigiria una deliberació del consell municipal del 20 de gener de 1820.

Amb el creixement de la seva població, la talla de l’edifici quedava petita pels 712 habitants.
Les obres van ser acabades al 1827. Actualment, manté aquesta configuració.
L’últim sacerdot a haver exercit va ser Joseph Oro-Bach fins la seva mort a l’any 1936.

Ben proporcionada i de forma quadrada. La paret del fondo ha guardat els anells de ferro en els quals el traginer estacava les mules que anaven a beure a la font, l’antic abeurador…
A la llargada de la paret curta, un banc de pedra similar als PEDRIS, situat a banda i banda de l’entrada de vàries cases de poble…útils pel descans o les trobades…i el treball de les
espardenyeres.
Ben plantat, al centre, seu EL PLÀTAN, segurament plantat l’1 de novembre de 1830.

Vàries festes van tenir lloc en aquesta plaça per celebrar la carta constitucional signada per
Louis-philippe. Acordava el poder legislatiu i alguns drets al poble. S’hi va organitzar també una cursa de braus. Un fet excepcional per l’època però que testimonia d’un gran moment
popular.
Altres manifestacions se celebren sobre aquesta plaça com ara la FESTA MAJOR gràcies a la dinàmica del Comitè de Festes, un esdeveniment que té lloc des de fa més de cinquanta anys.
A davant d’ell, hi apareixen les escales majestuoses de l’església Sant Salvador. Sobre aquestes escaleres, de pedra picada, on, des de sempre, i en particular, entre les dues guerres, es
retrobaven els lemanerencs de la Fàbrica Coste i de la Unió que venien a fer l’hora i aprofitar d’un moment de descans. Parlaven amb passió del temps, de la política, de la vida del poble,
abans de ser cridats a la feina pel rellotge del campanar.
Foto: Una antiga foto dels homes sobre les escalereres de l’església o homes i dones durant la celebració de festes…